Aquí teniu la llegenda més coneguda de Sant Llorenç, i fixeu-vos si serà important que fins i tot d'ella en ve el renom de Piteus per als habitants de Sant Llorenç de Morunys, diu així:
Una vegada, en un hostal dels que hi havia en el camí de Berga cap a Manresa, es presentaren tres homes de la muntanya demanant acolliment per la nit que els venia damunt. Donaren dos trucs a la porta i digueren, com de costum, al posador:
- Ens donareu posada per aquesta nit?
- Prou. Mes, qui sou vosaltres i on aneu?
- Prou. Mes, qui sou vosaltres i on aneu?
- Anem a la fira de Manresa i som els savis prudents dels Piteus - respongué el més vell.
Aquest títol de «Savis prudents dels Piteus» féu riure a la mestressa, que els sentí des de la cuina; mentre els donaven sopar, estudià amb el seu marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar la seva saviesa.
Aquest títol de «Savis prudents dels Piteus» féu riure a la mestressa, que els sentí des de la cuina; mentre els donaven sopar, estudià amb el seu marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar la seva saviesa.
Quan van haver sopat, els van acompanyar a una cambra que era a dalt, lluny del soroll de la casa, no hi havia altra finestra que una que van tapar amb un armari portàtil. Els tres savis se n'anaren al llit, i, com no sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se.
Quan, cansats de dormir i fent-los mal los ossos de jeure, obriren los ulls, es van llevar, i el més savi dels tres va anar a obrir la finestra. No podent-se guiar per cap raig de claror, a les palpentes anà cercant a dreta i a esquerra, fins que ensopegà la porta de l'armari. L'obri, mirà a dalt i a baix, no veient mica de claror enlloc, exclamà:
- És fosc corn una gola de llop.
I se'n tornà al llit.
- És fosc corn una gola de llop.
I se'n tornà al llit.
Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja dormir més, s'alçà el savi segon, obrí l'armari i sentint-hi olor de formatge, com que n'hi havia hagut, exclamà:
- Quina olor de Formatge que fa el món!
I se'n tornà al llit.
Al cap d'una estona, es llevà, cansat de rodar pel llit, el savi tercer; mirà per totes bandes, i, no veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà:
-La nit és encara negra com un pecat, i el món put a formatge.
Els de l'hostal, que s'ho escoltaven des de darrera la porta, se n'hagueren d'anar a baix per no esclafir a riure.
A la fi, l'hostaler, compadit dels tres savis, entrà a la cambra, els demanà si havien dormit bé, apartà l'armari que tapava la finestra, l'obrí, i els tres savis vegueren, estranyats, que ja era dia.
Com la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i mentre esmorzaven, un d'ells digué als altres:
- Cuitem, que hem d'anar a fira.
- Però, a quina fira? - digué l'hostaler, ficant-se a la conversa.
- A la de Manresa.
- Veieu aquesta gent que arriba? Són firaries que en tornen - respongué l'hostaler.
Llavors els tres savis s'adonaren de que havien dormit vint-i-quatre hores, i en lloc de continuar el camí cap a Manresa, giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus.
D'això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia arribat encara la carbassa. Veient-ne unes quantes arraconades a l'entrada de l'hostal, preguntaren a l'hostaler que era alló. Ell els respongué que eren ous d'euga.
- Nosaltres anàvem a Manresa a comprar una euga. Si ens volguéssiu vendre un d'aquests ous, us estaríem molt agraïts!
- La veritat -respongué sorneguerament l'hostaler- els volíem tots per nosaltres; mes, si tant el voleu i el pagueu bé, enporteu-vos-en un.
Esquitxant unes quantes monedes que duien per comprar una euga a la fira, compraren la carbassa més grossa de l'hostal, i se l'endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus.
Tot caminant, enraonaven l'un amb l'altre de la rebuda que els farien els seus veïns al veure'ls arribar amb una cosa tan estranya i tan productora com l'ou d'euga.
Però, mentre passaven distrets per un cim de carena, se'ls esmunyí la carbassa d'entre mans i començà de rodolar costes avall. Al segon o tercer capgirall que donà s'esberlà pel mig, i els trossos, escampant-se en la baixada, van despertar una llebre que dormia sota una mata.
Al veure-la córrer, van creure els Piteus que era l'euga petita que havia sortit de l'ou, i el desconsol d'haver-la perduda fou més gran.
- Malaguanyada eugueta! -anaven dient tot acostant-se tristos al poble- Si hagués arribat bé a casa, l'any vinent no hauríem hagut d'anar a peu a la fira de Manresa.
- Quina olor de Formatge que fa el món!
I se'n tornà al llit.
Al cap d'una estona, es llevà, cansat de rodar pel llit, el savi tercer; mirà per totes bandes, i, no veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà:
-La nit és encara negra com un pecat, i el món put a formatge.
Els de l'hostal, que s'ho escoltaven des de darrera la porta, se n'hagueren d'anar a baix per no esclafir a riure.
A la fi, l'hostaler, compadit dels tres savis, entrà a la cambra, els demanà si havien dormit bé, apartà l'armari que tapava la finestra, l'obrí, i els tres savis vegueren, estranyats, que ja era dia.
Com la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i mentre esmorzaven, un d'ells digué als altres:
- Cuitem, que hem d'anar a fira.
- Però, a quina fira? - digué l'hostaler, ficant-se a la conversa.
- A la de Manresa.
- Veieu aquesta gent que arriba? Són firaries que en tornen - respongué l'hostaler.
Llavors els tres savis s'adonaren de que havien dormit vint-i-quatre hores, i en lloc de continuar el camí cap a Manresa, giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus.
D'això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia arribat encara la carbassa. Veient-ne unes quantes arraconades a l'entrada de l'hostal, preguntaren a l'hostaler que era alló. Ell els respongué que eren ous d'euga.
- Nosaltres anàvem a Manresa a comprar una euga. Si ens volguéssiu vendre un d'aquests ous, us estaríem molt agraïts!
- La veritat -respongué sorneguerament l'hostaler- els volíem tots per nosaltres; mes, si tant el voleu i el pagueu bé, enporteu-vos-en un.
Esquitxant unes quantes monedes que duien per comprar una euga a la fira, compraren la carbassa més grossa de l'hostal, i se l'endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus.
Tot caminant, enraonaven l'un amb l'altre de la rebuda que els farien els seus veïns al veure'ls arribar amb una cosa tan estranya i tan productora com l'ou d'euga.
Però, mentre passaven distrets per un cim de carena, se'ls esmunyí la carbassa d'entre mans i començà de rodolar costes avall. Al segon o tercer capgirall que donà s'esberlà pel mig, i els trossos, escampant-se en la baixada, van despertar una llebre que dormia sota una mata.
Al veure-la córrer, van creure els Piteus que era l'euga petita que havia sortit de l'ou, i el desconsol d'haver-la perduda fou més gran.
- Malaguanyada eugueta! -anaven dient tot acostant-se tristos al poble- Si hagués arribat bé a casa, l'any vinent no hauríem hagut d'anar a peu a la fira de Manresa.
***********************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!